MONTSERRAT
Topònim del massís
muntanyós situat al cor de Catalunya, que fa referència a l'aspecte de
la muntanya, que sembla talment llaurada per titans, i que té l'aspecte
que correspon a una serralada, amb la forma de les dents de serra
especialment accentuada. D'aquí el seu nom de "Montserrat",
molt popular a Catalunya (té també la forma abreviada "Montse"),
des de on s'ha estés a d'altres latituds com a conseqüència dels
desplaçaments de catalans al llarg i ample del món. L'onomàstica es
celebra el 27 de abril.
La Mare de Déu de
Montserrat, "la Moreneta" es la més important
advocació de la Mare de Déu a Catalunya. Està relacionada amb el
descobriment d'una imatge de la Verge, cap a les darreres dècades del
segle IX, segons la tradició. Van ser uns pastors que pasturant el seu
ramat a la falda de la muntanya, veieren intenses resplandors a dalt al
cim. Anaren de pressa a comunicar-ho al rector i aquest al bisbe de Vic
que acompanyat de nombrosa comitiva va poder veure amb els seus propis
ulls que la resplandor era certa i que procedia d'una imatge de la Mare de
Déu, tota morena, col.locada en un arquit excavat a la roca. Construiren
una capella per venerar la imatge i al seu entorn un monestir de monges
benedictines que, per por dels serraïns foren substituïdes per monjos de
Ripoll. Tal com va anar creixent la devoció especialment dels nobles a la
"Moreneta", va créixer també el monestir fins que els reis
Catòlics li van donar l'impuls definitiu edificant en dimensions ja
realment grandioses i proveint-lo d'una comunitat ben nombrosa de monjos,
que van fer venir de Valladolid. Gràcies a aquest impuls, Montserrat
esdevingué el gran santuari de Catalunya. L'11 de setembre del 1881 el
papa Lleó XIII declarà la Mare de Déu de Montserrat patrona de
Catalunya.
La muntanya de Montserrat
s'alça majestuosa, aillada dels altres sistemes muntanyosos. Forma una
petita serralada de 10 km de llarg per 5 d'ample. La fascinadora
combinació de roca nua y verdor exuberant, els cims rocosos inclinant-se
lleument els uns sobre els altres com si hagués quedat allí petrificada
una batalla de titans, el més alt dels quals s'alça orgullós a 1.235
metres d'altura; la llum canviant al llarg del dia especialment al
capvespre i en la succesió de les estacions, que ofereix una visió
sempre nova i encisadora; és en el seu conjunt d'una bellesa no per a ser
explicada, sino per a ser contemplada. Amb tota seguretat fou santa
aquesta muntanya des del principi dels temps: santuari de la Natura, quan
hi pujaven les gents tenien la sensació de pujar a la sagrada mansió
dels Déus, igual que sentiren els israelites el mont Sinaí i els grecs
l'Olimp. La Mare de Déu que veneren els cristians en aquesta muntanya és
la última metamorfosi de la divinitat més antiga de la humanitat, la
Mare, que ben segur hi té a Montserrat el seu sant habitacle des que el
món és món.
Les Montses poden sentir-se
orgulloses del seu nom: en pronunciar-lo es fan presents la indescriptible
bellesa de la santa muntanya, la Mare de Déu a la que està dedicada, la
tradició, la fe i l'esperança d'un poble que s'ha aglutinat al voltant
d'aquest nom i d'aquest símbol. És veritablement una gran cosa dir-se
Montserrat, sobretot a Catalunya. ¡Felicitats!