MONTSERRAT

Topònim del massís muntanyós situat al cor de Catalunya, que fa referència a l'aspecte de la muntanya, que sembla talment llaurada per titans, i que té l'aspecte que correspon a una serralada, amb la forma de les dents de serra especialment accentuada. D'aquí el seu nom de "Montserrat", molt popular a Catalunya (té també la forma abreviada "Montse"), des de on s'ha estés a d'altres latituds com a conseqüència dels desplaçaments de catalans al llarg i ample del món. L'onomàstica es celebra el 27 de abril.

La Mare de Déu de Montserrat, "la Moreneta" es la més important advocació de la Mare de Déu a Catalunya. Està relacionada amb el descobriment d'una imatge de la Verge, cap a les darreres dècades del segle IX, segons la tradició. Van ser uns pastors que pasturant el seu ramat a la falda de la muntanya, veieren intenses resplandors a dalt al cim. Anaren de pressa a comunicar-ho al rector i aquest al bisbe de Vic que acompanyat de nombrosa comitiva va poder veure amb els seus propis ulls que la resplandor era certa i que procedia d'una imatge de la Mare de Déu, tota morena, col.locada en un arquit excavat a la roca. Construiren una capella per venerar la imatge i al seu entorn un monestir de monges benedictines que, per por dels serraïns foren substituïdes per monjos de Ripoll. Tal com va anar creixent la devoció especialment dels nobles a la "Moreneta", va créixer també el monestir fins que els reis Catòlics li van donar l'impuls definitiu edificant en dimensions ja realment grandioses i proveint-lo d'una comunitat ben nombrosa de monjos, que van fer venir de Valladolid. Gràcies a aquest impuls, Montserrat esdevingué el gran santuari de Catalunya. L'11 de setembre del 1881 el papa Lleó XIII declarà la Mare de Déu de Montserrat patrona de Catalunya.

La muntanya de Montserrat s'alça majestuosa, aillada dels altres sistemes muntanyosos. Forma una petita serralada de 10 km de llarg per 5 d'ample. La fascinadora combinació de roca nua y verdor exuberant, els cims rocosos inclinant-se lleument els uns sobre els altres com si hagués quedat allí petrificada una batalla de titans, el més alt dels quals s'alça orgullós a 1.235 metres d'altura; la llum canviant al llarg del dia especialment al capvespre i en la succesió de les estacions, que ofereix una visió sempre nova i encisadora; és en el seu conjunt d'una bellesa no per a ser explicada, sino per a ser contemplada. Amb tota seguretat fou santa aquesta muntanya des del principi dels temps: santuari de la Natura, quan hi pujaven les gents tenien la sensació de pujar a la sagrada mansió dels Déus, igual que sentiren els israelites el mont Sinaí i els grecs l'Olimp. La Mare de Déu que veneren els cristians en aquesta muntanya és la última metamorfosi de la divinitat més antiga de la humanitat, la Mare, que ben segur hi té a Montserrat el seu sant habitacle des que el món és món.

Les Montses poden sentir-se orgulloses del seu nom: en pronunciar-lo es fan presents la indescriptible bellesa de la santa muntanya, la Mare de Déu a la que està dedicada, la tradició, la fe i l'esperança d'un poble que s'ha aglutinat al voltant d'aquest nom i d'aquest símbol. És veritablement una gran cosa dir-se Montserrat, sobretot a Catalunya. ¡Felicitats!

Copyrigth EL ALMANAQUE  todos los derechos reservados.